20 de maig del 2005

Titot, què els dones?

Dissabte, 7 de maig. Arribant a Berga per la Valldan hi ha riuades de joves. Patum? No, però sí. És el dia de l’últim Tirabol del Titot amb els Brams.
Aquest xicot sempre ens ha sorprès: És veritat o llegenda que havia estat autor de pintades nocturnes que ell mateix l’endemà per encàrrec de l’ajuntament bergistà netejava? Havia militat al GEN (Grup d’Estudis Nacionalistes) del fa poc traspassat Raimon Galí i algun fill de l’honorable avi Pujol i Solei? Va escriure les lletres de les primeres cançons al bar de Gósol? Era ell aquell Titot que repartia butà? És veritat que té un cedé amb textos de Guillem de Berguedà transcrits pel Jordi Cussà? Va muntar un grup amb membres de formacions diverses? Pot ser que sigui seu aquell llibre que explica la història de Catalunya al revés? Ha cantat rumbes amb tenora? Té una versió d’ “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puertu Ricu”? –Barnils, torna! (...)
L’altre dia, a l’hora del cafè de qui això escriu, va ser descobert en la vessant d’escriptor en aquella revista lluentíssima plena de paisatges de tan bon veure
–paisatges geogràfics catalans, no de l’altra mena.
M’expliquen que no para: Entrevista a una ràdio de Barcelona, vídeoclip per la tele (quina pena sobre patins, nen!), breu al diari, concert a les terres de Lleida...
Recordo –va dir un de la colla– que un dia vaig conèixer unes noies del país valencià i imagina “D’on sou? / I vosaltres...”; va la més decidida i engega pel dret: “Berga? No és de Berga el Titot dels Brams?”.
Ara que li anava bé decideix que adéu Brams, ens trobem a l’estadi per la cerimònia fúnebre. Sempre més, amunt el puny del micro. Doncs ja som aquí. Des del marge, espectacle impressionant i a preu molt enraonat. Visca el Pedraforca, visca la Patum. Impresentables i berguedans, Brams!
“Que calen foc al fenàs!” Contesta algú: “No. Cremen una bandera”. Tranqui tio, es veu que això ja forma part de la cosa, però amb la secada semblava que podia passar que... Res.
Brinca el jovent al so del concert acompanyat de bengales, la grua de la càmera actua de guita. Hi haurà devedé. Tanta gent que una cosa així s’ha d’enviar per mòbil a... però no és possible: ha fugit la cobertura perquè la telefonia s’ha rendit als peus del Titot. El públic respon al seu entusiasme i sap de memòria totes les lletres. És una concurrència amb tendència a alçar els braços i saltar, però fins s’atreveix amb la primera estrofa del “Virolai”.
S’obre la cortina negra i apareix darrere tota una formació orquestral dirigida pel Sergi Cuenca; si no fos per la vessant patètica de la comparació podríem dir que teníem davant el “Titot simfónico”. Però no. La música del Tirabol; l’Últim Tirabol, na, na...
Amb aquest do que té per conduir les masses, el Titot seria un bon polític
–comenta algú al meu costat. Hi ha qui afegeix: “Que l’ajuntament anés pitjor, impossible”. “Divertit més que ara, segur” diu l’altre. Però no perdem el temps i seguim com tothom aquella que fa “Sant Hilari, Sant Hilari...”. Com els altres 8.000, estem a les ordres del Titot. Es fa una mica de silenci. Temps per mirar el cel, les estrelles...
Titot, què els dones?

20 de març del 2005

Nota retrospectiva sobre J. M. de Martín

Enterrament; apunt al natural.
Avui hem enterrat Josep M. de Martín. El recordatori, dissenyat per Salvador Vinyes, tan simple, tan escaient. El text és en espanyol, però aquest fet aquí és secundari i té explicació; no cal ni perdre-hi el temps. Hi havia l'ajuntament amb molt de protocol i l'església força buida. En entrar el fèretre, Narcís Mellado ha interpretat les notes del Ball de l'Àliga amb la trompeta; en sortir, L'Emigrant –que ja m’explicareu la gràcia, L’Emigrant precisament, per cloure el sepeli de l’autor d’aquells escrits i versos signats per Custodio Lopas o Bernat Meix, tan cultes com ironitzants sobre la pròpia vida llur...
Baixant les escales, comentaris del C., el M., el P. i el N. entorn la veracitat de les paraules de Mn. Joan Casals referents a la intervenció del finat en la realització de l’escultura senzilla i actual de Santa Eulàlia, que tota sola trenca l’encarcarament estètic d’aquell marbre barroc del 1960. Que existí, segons nota de Mn. Armengou: “Llàstima que el temple i l’altar no siguin de l’estil de la imatge”.
Davant la barana, el F. ha comentat que el senyor De Martín li comprava menjar pels coloms a la botiga i cada tarda, havent dinat, els el posava al balcó. Llavors la M. D. S. hi ha afegit que els últims dies els coloms estan desorientats i van cap a casa seva... L’Anna Costa, ara amb el cabell ordenadament esborrifat, feia entrevistes per a l’edició de l’endemà d’aquest diari. La dona del G. explicava que va injectar la vacuna antigripal al difunt a principis d’hivern, l’últim i bonic record que en té. Ha aparegut el G. D. R., que se n’anava, i la S. l'ha escomès, amical però encuriosida, per demanar-li què passaria amb el gos. Ha tornat tranquil·la: diu que ja se'n cuiden. “De sotamà, / fins la rebava, / la mala bava / en va / ma fel atipa. / Tinc una pipa / i un ca”. Descansi en pau, senyor De Martín!

Benigne Rafart

5 de març del 2005

Quatre estampes del Berguedà


Quatre estampes del Berguedà

Berga i el Berguedà des del mirador de Queralt

El Camí dels Bons Homes surt del santuari de Queralt, just de davant de la plaça. L’església és un edifici renovat el segle XVIII. Hom situa en aquest lloc un dels castells del tumultuós trobador Guillem de Berguedà. La portalada de ferro i vidre i el campanar que imita una torre de defensa són de l’arquitecte Coderch de Sentmenat. El temple, segons Jacint Verdaguer “perla dels santuaris de Catalunya”, és el principal lloc de devoció comarcal. Durant molts anys va tenir-ne cura l’escriptor mossèn Josep M. Ballarín. A la imatge, del segle XIV, el 1916 li van afegir una oreneta a la mà. “L’himne de la Coronació” de Queralt té música d’Antoni Ribera, destacat wagnerià que va arribar a dirigir als festivals de Bayreuth. Annex al santuari hi ha un complet servei d’hostal. La panoràmica que es veu des de tot el camí que volteja la muntanya és d’una grandiositat impressionant. Sota de Queralt hi ha la ciutat de Berga.

Berga és la capital del Berguedà. Aquesta comarca ha sofert, les darreres dècades, una important transformació. Tenia una economia basada en les indústries tèxtil i minera. En les dues va arribar a ser una plaça important, un lloc de referència. Però l’una i l’altra han quedat a la més mínima expressió. Ara l’economia es basa en el sector serveis. S’ha fet una aposta forta pel turisme on la bellesa del paisatge va de bracet amb les manifestacions culturals i artístiques autòctones, la gastronomia elaborada amb productes del lloc i un important servei d’ofertes lúdiques, esportives i d’allotjament. El Berguedà cada vegada és més apreciat com a segona residència pels habitants de l’atribolada àrea metropolitana de Barcelona. Aquí hi ha pau, tranquil·litat i paisatge. També funcionen molt bé la xarxa de turisme rural, els equipaments hotelers i els càmpings. El Museu de les Mines de Cercs exemplifica la transformació econòmica de la comarca. El que havien estat mines de carbó ara és un museu visitat per molts milers de persones al llarg de l’any. El Camí dels Bons Homes, inspirat en la ruta de la diàspora dels seguidors del moviment càtar, s’afegeix a aquesta proposta per un turisme exigent que valora el paisatge, la història i tot allò que de més peculiar i irrepetible té cada lloc.





Quan Picasso pintava a Gósol

L’actual poble de Gósol es va formar cap a finals del segle XIX en establir-s’hi la població que va baixar de l’antic nucli del castell, sobre el tossal. Ara, d’aquest castell que fou dels Pinós en resten parets, les més ben conservades i en la part existent consolidades són les de l’església amb el seu campanar, a la part superior del qual es pot accedir a través d’una escala metàl·lica. Del poble al castell s’hi va en pocs minuts.
El Gósol actual sembla construït al voltant de la placa presidida per la font i, a sobre, l’escultura de la portadora de pans. En una de les cases d’aquesta plaça, l’antiga fonda de cal Tempanada, durant uns mesos del 1906 hi va viure el pintor Pablo Picasso, que aquí va catalanitzar el nom, en alguna correspondència, signant “Pau de Gósol”. La nombrosa obra aquí realitzada, escampada per tots els continents de món, es pot contemplar, reproduïda, a la sala Picasso del museu. El Gósol de l’època de Picasso era un cau de contrabandistes. Ell observava les cases, les muntanyes i la fesomia de la gent, en prenia notes en els seus quaderns, ho reproduïa en quadres, i anava descobrint els nous i més fonamentals camins de l’art contemporani mundial.
Ara Gósol és una població freda i solitària a l’hivern que amb el bon temps recobra un tràfec humà considerable.




Bruixes i postes de sol al Pedraforca

Contemplant una posta de sol al Pedraforca des de sobre Folgueroles, mossèn Cinto de nen es va imaginar el Vesubi flamejant i va veure clar que seria poeta. Abans, ja havia fet volar la imaginació mentre escoltava, espellofant blat de moro, contalles de bruixes, algunes d’elles documentades, que voltaven, segons antics papers, “per los encontorns del Pedraforca”. Ja a la maduresa, va immortalitzar la muntanya en un dels cants del poema èpic Canigó.
El Pedraforca és la muntanya mítica dels escaladors des de l’ascensió, el 1922, de Lluís Estasén per la paret nord. Ara, el refugi de la Jaça dels Prats porta el nom de l’intrèpid iniciador i molts són els qui, pràcticament tots els dies de l’any, el pugen per alguna de les nombroses vies d’escalada. El Pedraforca també és la muntanya dels artistes. Fotògrafs i pintors hi quedem embadalits i no paren fins a plasmar a les seves creacions la bellesa dels pollegons i la tartera. Fins tot surt, la silueta del Pedraforca, en algun quadre de Picasso.


L’aire medieval de Bagà

El 1233, el baró de Pinós va escollir aquest lloc per a capital del seu senyoriu. L’aire medieval encara s’hi respira. La plaça Porxada, on s’hi celebra la Festa de l’Arròs i s’hi representa la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles, és presidida per una estàtua de Galceran de Pinós, obra de l’escultor local Josep Companyó. Uns carrerons estrets pugen per l’antiga presó cap a Palau, edifici restaurat que acull el Centre d’Estudis i Interpretació del Catarisme.
A Bagà hi ha la seu principal del Parc Natural del Cadí – Moixeró, el que té més hectàrees de tot el país. Mereix una visita per les exposicions periòdiques i la informació sobre la flora i la fauna del territori.
Per Nadal, a Bagà s’hi celebra la Fia-Faia, amb torxes enceses. És una festa d’origen incert que també es fa a Sant Julià de Cerdanyola.
De la gastronomia baganesa en destaquen les truites de riu. De la piscifactoria de Bagà en surten milers d’exemplars per a la repoblació dels rius catalans. Es veu que les aigües no contaminades del Bastareny són idònees.